Category Archives: Japó

El Japó i el cop de gràcia de l’adjectiu

Reprodueixo la traducció que la gent del la propera trobada del BCNMediaLab han fet de l’article que em van demanar sobre la cobertura del tsunami del Japó a les televisions espanyoles.

Els periodistes ens repetim sovint, ens citem els uns als altres i depenem en excés de les mateixes fonts. I ara jo també em repetiré: el periodisme a la televisió és cada vegada més espectacle i cada vegada menys informació. Allò del infotainment que es va popularitzar fa uns anys segueix tan de moda, si no més, ara que la reducció de costos de producció permet seguir al minut i al detall gairebé qualsevol esdeveniment. I d’una d’aquestes “cobertures al minut” vull parlar ara aquí: Japó, 11 de març, 14:46.

Quatre dies després del terratrèmol, el tsunami i la incertesa nuclear, un dels periodistes espanyols que es va desplaçar per explicar el que estava passant, li deia a l’audiència de Telecinco que “Japó vivia el pitjor escenari possible“. Portar al límit la realitat és una tendència contagiosa del periodisme modern, ja sigui amb l’ús intensiu d’adjectius o amb la creació de rànquings hipotètics (el major X del món, el segon X de la història, el pitjor X de la humanitat …). No és, però, un mal exclusiu del periodisme televisiu. El dia del terratrèmol, més d’un va mirar amb interès com reaccionava el presentador de l’informatiu a qui més s’associa amb l’ús excessiu de l’adjectiu, Pedro Piqueras. Aquell dia, no hi va haver gairebé qualificatius com explica Víctor Amela i com, de fet, s’encarrega de remarcar el mateix Piqueras en un programa de ràdio.

En els dies posteriors a la triple notícia gairebé tots els periodistes ens vam aprendre les sigles de la cadena de televisió pública japonesa, NHK. Per a la cobertura de desastres naturals, els periodistes del canal compten amb un manual que els recomana evitar els adjectius d’escàs valor informatiu. Potser aquest sigui el motiu pel qual, al primer cop d’ull, es pot dir que la televisió japonesa ha estat minimalista en la seva cobertura mentre que fora del Japó molts hem pogut caure en l’alarmisme, el maximalisme i, de nou, en la espectacularització. Per a la periodista Concha García Campoy, aquest maximalisme informatiu està justificat.

Els informatius ens han ensenyat “les imatges més espectaculars” de les “espectaculars onades de més de 10 metres” que han deixat paisatges “espectacularment desolats” … com si “d’una pel.lícula futurista es tractés“. Perquè més enllà de l’adjectivació en va, el periodisme a la televisió camina avui en dia, i en alguns casos, cap a una perillosa documentalización de la informació. La popularització pel pseudo-realisme informatiu (llegiu ‘estil Callejeros‘), amb imatges gravades sense trípode, simulant treballs “no-professionals” per realitzar treballs professionals, es combina molt sovint amb la narrativa cinematogràfica als programes “informatius”. Tot això porta a un abús de la música, a un sobre-protagonisme del periodista en la notícia i a un encreuament de gèneres que acaba anant en contra del rigor informatiu.

Hi ha encara un tercer element preocupant en la cobertura informativa del tsunami al Japó del qual no s’escapa ni tan sols el que possiblement sigui un dels programes informatius més rigorosos d’Espanya. Informe Semanal va caure en el parany del culturalisme amb un reportatge ‘sobre l’essència samurai en el Japó modern‘. Els periodistes de mig món es van aventurar a ‘entendre’ un ‘poble japonès’, que van convertir en un subjecte exòtic, llunyà i incomprensible. Molts periodistes es van perdre en intentar justificar per què els japonesos no es llancen al pillatge, per què els japonesos no ploren (realment no ploren?) i per què els japonesos, “Ells”, són tan diferents de “Nosaltres”. Aquest és un problema creixent, el de la creació de la diferència, i que com a periodistes podem combatre amb un periodisme que exploti menys l’anomalia, principalment quan aquesta és intencionadament fabricada.

Quan la precaució es torna alarma

El sistema de detecció precoç de terratrèmols i tsunamis més poderós del món és el de Japó. Després de múltiples catàstrofes s’ha desenvolupat una simbiosi entre les principals agències implicades en la detecció i els mitjans de comunicació. Així coneixien immediatament els espectadors de la televisió pública, la NHK, que arribava un poderós terratrèmol el dia 11 de març. Possiblement aquesta alarma prematura, com la que va arribar a gairebé tots els usuaris de telèfon mòbil o els anuncis per altaveu a les zones més vulnerables, van servir per evitar una catàstrofe més gran.

És difícil generalitzar però Japó és, es podria dir, un país de previsors. Els índexs d’estalvi són superiors als de molts països, els plans d’emergència són assajats una vegada i una altra i, davant l’arribada d’un terratrèmols, qualsevol que hagi viscut a Japó sap què ha de fer davant un sisme (si és que ha assistit a les sessions d’informació gairebé obligatòries). Aquesta capacitat de prevenció, excessiva potser diguin alguns, és la que han sabut exhibir les autoritats des de divendres passat en relació a “l’alarma nuclear” en la planta de Fukushima. Es van evacuar de forma preventiva milers de persones. Cal pensar que els termes ‘nuclear’ o ‘atòmic’ fan tremolar a moltes persones a Japó. No obstant això, l’admirable capacitat de prevenir una catàstrofe s’ha convertit en alarmisme fora de Japó.

Llegeixo en grans titulars “Èxode nuclear en Japón” en l’edició digital d’El Mundo o “Japón declara la emergncia en una tercera central nuclear” a la  portada de l’edició d’ABC . No m’aventuro a dir si és una qüestió d”espectacularizació’ de l’actualitat o si, simplement, és una poca atenció al detall, als fets, a allò factual. En un món d’informació de consum ràpid, de poca anàlisi i de carrera constant per allò nou, per allò més gran, per allò més xocant i per allò més colpidor, els periodistes ens perdem i som incapaços de reflexionar i informar-nos abans de santificar. Prenguem per cas les informacions que avui 13 de març de 2011 apareixien en mitjans de comunicació no japonesos al migdia sobre els ‘problemes’ d’una planta nuclear en Onagawa. A les 1335 CET l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica  difon un comunicat en forma de resum dels esdeveniments relacionats amb la seguretat nuclear (tenint en compte que el dia s’acaba al Japó). Alguna agència de notícies pren el comunicat com una informació d’última hora i publica que hi ha una ‘nova’ alarma nuclear. Però en realitat no hi ha alarma, ja que la informació, no només havia aparegut set hores abans en els mitjans de comunicació japonesos, sinó que havia estat matisada hores després. Però els mitjans, àvids del més últim, difonen la informació. I, de nou, estenen la impressió d’alarma.


La precaució estudiada dels japonesos s’ha tornat alarmisme fora de Japó on, ja per desconeixement de l’idioma o per rutines de treball mal adquirides, és més notícia la no-notícia que la realitat. A centenars de quilòmetres de la central de Fukushima, Tòquio no pateix risc de contaminació nuclear. Ho ha repetit el primer ministre i també el seu sèquit de portaveus. No obstant això, en aquesta alarma fabricada, diversos països han demanat als seus ciutadans que no viatgin a Japó (fins i tot al sud? per aquesta mateixa regla no haurien de visitar parts de Rússia, més properes a la central que algunes illes de Japó).

I enmig d’aquesta alarma nuclear què expliquen els mitjans japonesos?

La noció de periodisme com a ‘servei públic’ està profundament instaurada entre la professió a Japó. La televisió pública NHK ompla les seves pantalles d’informació sobre desapareguts, mana missatges d’alerta en múltiples idiomes i informa, per exemple, dels bancs que segueixen oberts perquè els ciutadans vagin a retirar els seus estalvis. No només la cadena pública, també les comercials i de vegades sensacionalistes cadenes privades insisteixen en mesures preventives per a la població. Davant un avís de terratrèmol, els presentadors, immòbils, repeteixen una vegada i una altra un missatge: “busquin un lloc cobert, amaguin-se sota cadires o taules i busquin un lloc segur”. Per aquest motiu, els periòdics i televisions de Japó, de vegades excessivament cautelosos amb la informació, també cal dir-ho, quan els ‘grans mitjans’ com la BBC o El País parlaven de l”alarma nuclear’, preferien explicar al país que demà dilluns hi haurà talls d’electricitat. No hi ha alarma, sinó precaució: el país vol evitar un col·lapse de tota la xarxa elèctrica i, per evitar-ho, pren mesures preventives.

L’alarmisme, la magnificació de la realitat no poden ser l’arma del periodista per atreure més atenció. Sí que ho haurien de ser la reflexió i l’anàlisi.