Category Archives: Televisió

El Japó i el cop de gràcia de l’adjectiu

Reprodueixo la traducció que la gent del la propera trobada del BCNMediaLab han fet de l’article que em van demanar sobre la cobertura del tsunami del Japó a les televisions espanyoles.

Els periodistes ens repetim sovint, ens citem els uns als altres i depenem en excés de les mateixes fonts. I ara jo també em repetiré: el periodisme a la televisió és cada vegada més espectacle i cada vegada menys informació. Allò del infotainment que es va popularitzar fa uns anys segueix tan de moda, si no més, ara que la reducció de costos de producció permet seguir al minut i al detall gairebé qualsevol esdeveniment. I d’una d’aquestes “cobertures al minut” vull parlar ara aquí: Japó, 11 de març, 14:46.

Quatre dies després del terratrèmol, el tsunami i la incertesa nuclear, un dels periodistes espanyols que es va desplaçar per explicar el que estava passant, li deia a l’audiència de Telecinco que “Japó vivia el pitjor escenari possible“. Portar al límit la realitat és una tendència contagiosa del periodisme modern, ja sigui amb l’ús intensiu d’adjectius o amb la creació de rànquings hipotètics (el major X del món, el segon X de la història, el pitjor X de la humanitat …). No és, però, un mal exclusiu del periodisme televisiu. El dia del terratrèmol, més d’un va mirar amb interès com reaccionava el presentador de l’informatiu a qui més s’associa amb l’ús excessiu de l’adjectiu, Pedro Piqueras. Aquell dia, no hi va haver gairebé qualificatius com explica Víctor Amela i com, de fet, s’encarrega de remarcar el mateix Piqueras en un programa de ràdio.

En els dies posteriors a la triple notícia gairebé tots els periodistes ens vam aprendre les sigles de la cadena de televisió pública japonesa, NHK. Per a la cobertura de desastres naturals, els periodistes del canal compten amb un manual que els recomana evitar els adjectius d’escàs valor informatiu. Potser aquest sigui el motiu pel qual, al primer cop d’ull, es pot dir que la televisió japonesa ha estat minimalista en la seva cobertura mentre que fora del Japó molts hem pogut caure en l’alarmisme, el maximalisme i, de nou, en la espectacularització. Per a la periodista Concha García Campoy, aquest maximalisme informatiu està justificat.

Els informatius ens han ensenyat “les imatges més espectaculars” de les “espectaculars onades de més de 10 metres” que han deixat paisatges “espectacularment desolats” … com si “d’una pel.lícula futurista es tractés“. Perquè més enllà de l’adjectivació en va, el periodisme a la televisió camina avui en dia, i en alguns casos, cap a una perillosa documentalización de la informació. La popularització pel pseudo-realisme informatiu (llegiu ‘estil Callejeros‘), amb imatges gravades sense trípode, simulant treballs “no-professionals” per realitzar treballs professionals, es combina molt sovint amb la narrativa cinematogràfica als programes “informatius”. Tot això porta a un abús de la música, a un sobre-protagonisme del periodista en la notícia i a un encreuament de gèneres que acaba anant en contra del rigor informatiu.

Hi ha encara un tercer element preocupant en la cobertura informativa del tsunami al Japó del qual no s’escapa ni tan sols el que possiblement sigui un dels programes informatius més rigorosos d’Espanya. Informe Semanal va caure en el parany del culturalisme amb un reportatge ‘sobre l’essència samurai en el Japó modern‘. Els periodistes de mig món es van aventurar a ‘entendre’ un ‘poble japonès’, que van convertir en un subjecte exòtic, llunyà i incomprensible. Molts periodistes es van perdre en intentar justificar per què els japonesos no es llancen al pillatge, per què els japonesos no ploren (realment no ploren?) i per què els japonesos, “Ells”, són tan diferents de “Nosaltres”. Aquest és un problema creixent, el de la creació de la diferència, i que com a periodistes podem combatre amb un periodisme que exploti menys l’anomalia, principalment quan aquesta és intencionadament fabricada.