Els equilibris de la censura xinesa

Sovint els bloggers més actius, alguns periodistes i molts advocats i activistes són convidats a la Xina a prendre el té per la policia local, la ciber-policia o qualsevol altre persona ‘representant’ l’autoritat central. De té, segurament en prenen, per cortesia, però la visita acostuma a anar més enllà i serveix d’intimidació. Amb una mica de fortuna, les cares llargues dels policies forçaran a què el convidat deixi la subversió i entri en raó. Ai Weiwei tenia sempre la tetera preparada perquè de visites n’havia rebut moltes, però el format poc ortodoxe de les seves crítiques a l’autoritat l’havien permès seguir viatjant i expressant, a través de l’art, la discomformitat… Això fins el dia de la seva desaparició, de la qual ja en fa més d’un mes.

Protesta per la detenció d'Ai Weiwei a la Tate Gallery de Londres, on exposa una de les seves instal·lacions

De la detenció d’Ai n’han parlat els mitjans de comunicació d’arreu que han aprofitat per recuperar la vil·lificació de la Xina: el no respecte als drets humans, la manca de llibertat d’expressió, la repressió religiosa, la intolerància del pensament alternatiu… A partir de la detenció d’Ai han sortit a la llum d’altres casos, com el de Wen Tao, o dels fidels protestants que no van poder celebrar la Pasqua. Tot plegat, en una acció molt periodística (la d’etiquetar fenòmens) ha servit per parlar “d’una onada de repressió contra la dissidència a la Xina”. Aquesta és una part de la fotografia, però passat el Photoshop i si reescalem la imatge, hi veurem més que només la repressió.

Per poder reprimir hi ha d’haver un espai, encara que opressiu, per a la dissenció. En Manel Ollé ens recorda que el més interessant dels mitjans de comunicació a la Xina avui en dia no és la censura, sinó tot allò que passa més enllà de la censura. Avui en dia els xinesos gaudeixen d’una llibertat (tutelada) que mai no havien tingut abans i, precisament perquè hi ha qui l’exerceix, a risc de ser perseguit, cada dia s’amplia l’espai disponible per a dissentir. L’home que va concebre Sina -i més tard Sina Weibo-, Charles Chao, un dels grans empresaris d’Internet a la Xina, reconeix a la revista Time (que l’ha designat una de les 100 persones més influents) que practiquen la censura, però que la realitat és que els serveis de microblog xinesos són avui en dia l’àgora de lliurepensament més gran del país. Ai Weiwei, a més d’artista, era molt actiu a la xarxa, darrerament a twitter, però abans, fins el 2009 (i paradoxalment) a Sina.

La premsa xinesa ha passat de refiló per la noticia que ha copat la premsa internacional. Un editorial del Global Times, diari oficialista i ultranacionalista, és la major referència a la detenció d’Ai… i de fet té sentit, si pensem que el diari té com a públic objectiu sectors ‘internacionalitzats’ de la societat xinesa. De nou, però, mirar el Huanqiu Shibao en exclusiva és perdre de vista que, malgrat la repressió, existeix una relativa pluralitat. Sorprenentment l’altaveu escrit del Comitè Central, el Renmin Ribao (el Diari del Poble) ha publicat aquesta setmana un interessant comentari en què fa una crida imprecisa a acabar amb la intolerància i acceptar el pensament ‘heterogeni’. No és un comentari revolucionari, però sí indicador de la tensió que viu la Xina en un moment en què es prepara per un canvi ‘dinàstic’, és a dir, el relleu de Hu Jintao al poder el 2012. Hi ha dos pols, un de més classicista i un de més reformista, i cal anar agafant posicions.

Conseqüència d’aquesta tensió, només aparent i no publicitada, és l’enduriment del raser amb què es medeix el límit d’allò que està permès dir i d’allò que no ho està. Ai, fins ara tolerat, i com deia el Huanqiu Shibao, ara està fora del límit, com també aquells que van intentar posar en marxa una ‘revolució de Gesamí’.

Ara bé, aquestes disquisicions i batalles de les quals els periodistes en fan notícia de la grossa no són el safareig de la majoria de famílies xineses (és clar, perquè la majoria ni ho coneixen). Però també perquè com en tants d’altres moment de la història universal el pragmatisme del dia a dia (el de l’avui estic millor que ahir, i demà millor que avui, el del creixement de l’economia i el de les noves oportunitats) ho supera tot. I per això, els 450 milions d’internatutes i els 1.000 milions de telespectadors xinesos no veuen en aquesta repressió un efecte directe en el seu dia a dia. I aquí radica ‘l’èxit de la censura’: en què l’aparença de llibertat supera la veritable mancança. Ara bé, què passa quan la censura arriba als espais on veritablement es concentren les masses i afecta allò que és realment popular?

L’entrada original d’aquest post apareix al blog http://futurasia.net/japanmedia.

El Japó i el cop de gràcia de l’adjectiu

Reprodueixo la traducció que la gent del la propera trobada del BCNMediaLab han fet de l’article que em van demanar sobre la cobertura del tsunami del Japó a les televisions espanyoles.

Els periodistes ens repetim sovint, ens citem els uns als altres i depenem en excés de les mateixes fonts. I ara jo també em repetiré: el periodisme a la televisió és cada vegada més espectacle i cada vegada menys informació. Allò del infotainment que es va popularitzar fa uns anys segueix tan de moda, si no més, ara que la reducció de costos de producció permet seguir al minut i al detall gairebé qualsevol esdeveniment. I d’una d’aquestes “cobertures al minut” vull parlar ara aquí: Japó, 11 de març, 14:46.

Quatre dies després del terratrèmol, el tsunami i la incertesa nuclear, un dels periodistes espanyols que es va desplaçar per explicar el que estava passant, li deia a l’audiència de Telecinco que “Japó vivia el pitjor escenari possible“. Portar al límit la realitat és una tendència contagiosa del periodisme modern, ja sigui amb l’ús intensiu d’adjectius o amb la creació de rànquings hipotètics (el major X del món, el segon X de la història, el pitjor X de la humanitat …). No és, però, un mal exclusiu del periodisme televisiu. El dia del terratrèmol, més d’un va mirar amb interès com reaccionava el presentador de l’informatiu a qui més s’associa amb l’ús excessiu de l’adjectiu, Pedro Piqueras. Aquell dia, no hi va haver gairebé qualificatius com explica Víctor Amela i com, de fet, s’encarrega de remarcar el mateix Piqueras en un programa de ràdio.

En els dies posteriors a la triple notícia gairebé tots els periodistes ens vam aprendre les sigles de la cadena de televisió pública japonesa, NHK. Per a la cobertura de desastres naturals, els periodistes del canal compten amb un manual que els recomana evitar els adjectius d’escàs valor informatiu. Potser aquest sigui el motiu pel qual, al primer cop d’ull, es pot dir que la televisió japonesa ha estat minimalista en la seva cobertura mentre que fora del Japó molts hem pogut caure en l’alarmisme, el maximalisme i, de nou, en la espectacularització. Per a la periodista Concha García Campoy, aquest maximalisme informatiu està justificat.

Els informatius ens han ensenyat “les imatges més espectaculars” de les “espectaculars onades de més de 10 metres” que han deixat paisatges “espectacularment desolats” … com si “d’una pel.lícula futurista es tractés“. Perquè més enllà de l’adjectivació en va, el periodisme a la televisió camina avui en dia, i en alguns casos, cap a una perillosa documentalización de la informació. La popularització pel pseudo-realisme informatiu (llegiu ‘estil Callejeros‘), amb imatges gravades sense trípode, simulant treballs “no-professionals” per realitzar treballs professionals, es combina molt sovint amb la narrativa cinematogràfica als programes “informatius”. Tot això porta a un abús de la música, a un sobre-protagonisme del periodista en la notícia i a un encreuament de gèneres que acaba anant en contra del rigor informatiu.

Hi ha encara un tercer element preocupant en la cobertura informativa del tsunami al Japó del qual no s’escapa ni tan sols el que possiblement sigui un dels programes informatius més rigorosos d’Espanya. Informe Semanal va caure en el parany del culturalisme amb un reportatge ‘sobre l’essència samurai en el Japó modern‘. Els periodistes de mig món es van aventurar a ‘entendre’ un ‘poble japonès’, que van convertir en un subjecte exòtic, llunyà i incomprensible. Molts periodistes es van perdre en intentar justificar per què els japonesos no es llancen al pillatge, per què els japonesos no ploren (realment no ploren?) i per què els japonesos, “Ells”, són tan diferents de “Nosaltres”. Aquest és un problema creixent, el de la creació de la diferència, i que com a periodistes podem combatre amb un periodisme que exploti menys l’anomalia, principalment quan aquesta és intencionadament fabricada.

Japón y la puntilla del adjetivo

Reproduzco la entrada que he preparado para el blog de BCNMediaLab y el encuentro sobre Periodismo y televisión.

Los periodistas nos repetimos a menudo, nos citamos los unos a los otros y dependemos en exceso de las mismas fuentes. Y yo ahora también me repetiré: el periodismo en televisión es cada vez más espectáculo y cada vez menos información. Aquello del infotainment que se popularizó hace unos años sigue tan en vogue, si no más, ahora que la reducción de costes de producción permite seguir al minuto y al detalle casi cualquier acontecimiento. Y de uno de estas “coberturas al minuto” quería hablar yo aquí: Japón, 11 de marzo, 14:46.

Cuatro días después del terremoto, el tsunami y la incertidumbre nuclear uno de los periodistas españoles que se desplazó para contar lo que estaba pasando le decía a la audiencia Telecinco que “Japón vivía el peor escenario posible”. Llevar al límite la realidad es una tendencia contagiosa del periodismo moderno, ya sea con el uso intensivo de adjetivos o con la creación de ránquings hipotéticos (el mayor X del mundo, el segundo X de la historia, el peor X de la humanidad…). No es, no obstante, un mal exclusivo del periodismo televisivo. El día del terremoto, más de uno miró con interés cómo reaccionaba el presentador del informativo a quién más se asocia con el uso excesivo del adjetivo, Pedro Piqueras. Ese día, no hubo casi calificativos como cuenta Víctor Amela y como, de hecho, se encarga de remarcar el propio Piqueras en un programa de radio.

En los días inmediatamente después de la triple noticia casi todos los periodistas nos aprendimos las siglas de la cadena de televisión pública japonesa, NHK. Para la cobertura de desastres naturales los periodistas del canal cuentan con un manual que les recomienda evitar los adjetivos de escaso valor informativo. Quizás ese sea un motivo por el cual, en un primer vistazo, uno puede decir que la televisión japonesa ha sido minimalista en su cobertura mientras que fuera de Japón muchos hemos podido caer en el alarmismo, el maximalismo y, de nuevo, en la espectacularización. Para la periodista Concha García Campoy, este maximalismo informativo está justificado.

Los informativos nos han enseñado “las imágenes más espectaculares” de las “espectaculares olas de más de 10 metros” que han dejado paisajes “espectacularmente desolados”… como si “de una película futurista se tratase”. Porque más allá de la adjetivación en vano, el periodismo en televisión camina hoy en día, y en algunos casos, hacia una peligrosa documentalización de la información. La popularización del pseudo-realismo informativo (léase ‘estilo Callejeros’), con imágenes gravadas al hombro, simulando trabajos “no-profesionales” para realizar trabajos profesionales, se combina muy a menudo con la narrativa cinematográfica en los programas “informativos”. Todo ello conduce a un abuso de la música, a un sobre-protagonismo del periodista en la noticia y a un cruce de géneros que acaba yendo en contra del rigor informativo.

Hay todavía un tercer elemento preocupante en la cobertura informativa del tsunami en Japón del cual no se escapa, incluso, el que posiblemente sea uno de los programas informativos más rigurosos en España. Informe Semanal cayó en la trampa del culturalismo con un reportaje ‘sobre la esencia samurai en el Japón moderno’. Los periodistas de medio mundo se aventuraron en ‘entender’ a un ‘pueblo japonés’ al cual convirtieron en un sujeto exótico, lejano e incomprensible. Se perdieron muchos periodistas en justificar por qué los japoneses no se lanzan al pillaje, por qué los japoneses no lloran (¿realmente no lloran?) y por qué los japoneses, “Ellos”, son tan diferentes de “Nosotros”. Este es un mal que viene, el de la creación de la diferencia, y que como periodistas podemos combatir con un periodismo que explote menos la anomalía, principalmente cuando esta es intencionadamente fabricada.

Quan la precaució es torna alarma

El sistema de detecció precoç de terratrèmols i tsunamis més poderós del món és el de Japó. Després de múltiples catàstrofes s’ha desenvolupat una simbiosi entre les principals agències implicades en la detecció i els mitjans de comunicació. Així coneixien immediatament els espectadors de la televisió pública, la NHK, que arribava un poderós terratrèmol el dia 11 de març. Possiblement aquesta alarma prematura, com la que va arribar a gairebé tots els usuaris de telèfon mòbil o els anuncis per altaveu a les zones més vulnerables, van servir per evitar una catàstrofe més gran.

És difícil generalitzar però Japó és, es podria dir, un país de previsors. Els índexs d’estalvi són superiors als de molts països, els plans d’emergència són assajats una vegada i una altra i, davant l’arribada d’un terratrèmols, qualsevol que hagi viscut a Japó sap què ha de fer davant un sisme (si és que ha assistit a les sessions d’informació gairebé obligatòries). Aquesta capacitat de prevenció, excessiva potser diguin alguns, és la que han sabut exhibir les autoritats des de divendres passat en relació a “l’alarma nuclear” en la planta de Fukushima. Es van evacuar de forma preventiva milers de persones. Cal pensar que els termes ‘nuclear’ o ‘atòmic’ fan tremolar a moltes persones a Japó. No obstant això, l’admirable capacitat de prevenir una catàstrofe s’ha convertit en alarmisme fora de Japó.

Llegeixo en grans titulars “Èxode nuclear en Japón” en l’edició digital d’El Mundo o “Japón declara la emergncia en una tercera central nuclear” a la  portada de l’edició d’ABC . No m’aventuro a dir si és una qüestió d”espectacularizació’ de l’actualitat o si, simplement, és una poca atenció al detall, als fets, a allò factual. En un món d’informació de consum ràpid, de poca anàlisi i de carrera constant per allò nou, per allò més gran, per allò més xocant i per allò més colpidor, els periodistes ens perdem i som incapaços de reflexionar i informar-nos abans de santificar. Prenguem per cas les informacions que avui 13 de març de 2011 apareixien en mitjans de comunicació no japonesos al migdia sobre els ‘problemes’ d’una planta nuclear en Onagawa. A les 1335 CET l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica  difon un comunicat en forma de resum dels esdeveniments relacionats amb la seguretat nuclear (tenint en compte que el dia s’acaba al Japó). Alguna agència de notícies pren el comunicat com una informació d’última hora i publica que hi ha una ‘nova’ alarma nuclear. Però en realitat no hi ha alarma, ja que la informació, no només havia aparegut set hores abans en els mitjans de comunicació japonesos, sinó que havia estat matisada hores després. Però els mitjans, àvids del més últim, difonen la informació. I, de nou, estenen la impressió d’alarma.


La precaució estudiada dels japonesos s’ha tornat alarmisme fora de Japó on, ja per desconeixement de l’idioma o per rutines de treball mal adquirides, és més notícia la no-notícia que la realitat. A centenars de quilòmetres de la central de Fukushima, Tòquio no pateix risc de contaminació nuclear. Ho ha repetit el primer ministre i també el seu sèquit de portaveus. No obstant això, en aquesta alarma fabricada, diversos països han demanat als seus ciutadans que no viatgin a Japó (fins i tot al sud? per aquesta mateixa regla no haurien de visitar parts de Rússia, més properes a la central que algunes illes de Japó).

I enmig d’aquesta alarma nuclear què expliquen els mitjans japonesos?

La noció de periodisme com a ‘servei públic’ està profundament instaurada entre la professió a Japó. La televisió pública NHK ompla les seves pantalles d’informació sobre desapareguts, mana missatges d’alerta en múltiples idiomes i informa, per exemple, dels bancs que segueixen oberts perquè els ciutadans vagin a retirar els seus estalvis. No només la cadena pública, també les comercials i de vegades sensacionalistes cadenes privades insisteixen en mesures preventives per a la població. Davant un avís de terratrèmol, els presentadors, immòbils, repeteixen una vegada i una altra un missatge: “busquin un lloc cobert, amaguin-se sota cadires o taules i busquin un lloc segur”. Per aquest motiu, els periòdics i televisions de Japó, de vegades excessivament cautelosos amb la informació, també cal dir-ho, quan els ‘grans mitjans’ com la BBC o El País parlaven de l”alarma nuclear’, preferien explicar al país que demà dilluns hi haurà talls d’electricitat. No hi ha alarma, sinó precaució: el país vol evitar un col·lapse de tota la xarxa elèctrica i, per evitar-ho, pren mesures preventives.

L’alarmisme, la magnificació de la realitat no poden ser l’arma del periodista per atreure més atenció. Sí que ho haurien de ser la reflexió i l’anàlisi.

Cuando la precaución se vuelve alarma

El sistema de detección precoz de terremotos y tsunamis más poderoso del mundo es el de Japón. Tras múltiples catástrofes se ha desarrollado una simbiosis entre las principales agencias implicadas en la detección y los medios de comunicación. Así conocían de inmediato los espectadores de la televisión pública, la NHK, que llegaba un poderoso terremoto el día 11 de marzo. Posiblemente esta alarma prematura, como la que llegó a casi todos los usuarios de teléfono móvil o los anuncios por altavoz en las zonas más vulnerables, sirvieron para evitar una catástrofe mayor.

Es difícil generalizar, pero Japón es, se podría decir, un país de previsores. Los índices de ahorro son superiores a los de muchos países, los planes de emergencia son ensayados una y otra vez y, en lo referente a terremotos, cualquiera que haya vivido en Japón sabe qué debe hacer ante un seísmo (si es que ha asistido a las sesiones de información casi obligatorias). Esta capacidad de prevención, excesiva quizás digan algunos, es la que han sabido exhibir las autoridades desde el pasado viernes en relación a la “alarma nuclear” en la planta de Fukushima. Se evacuaron de forma preventiva miles de personas. Hay que pensar que los términos ‘nuclear’ o ‘atómico’ hacen temblar a muchas personas en Japón. Sin embargo, la admirable capacidad de prevenir una catástrofe se ha convertido en alarmismo fuera de Japón.

Leo en grandes titulares “Éxodo nuclear en Japón” en la edición digital de El Mundo o “Japón declara la emergencia en una tercera central nuclear” en la  portada de la edición de ABC. No me aventuro a decir si es una cuestión de ‘espectacularización’ de la actualidad o si, simplemente, es una poca atención al detalle, a los hechos, a lo factual. En un mundo de información de consumo rápido, de poco análisis y de carrera constante por lo nuevo, lo mayor, lo más chocante y lo más sobrecogedor, los periodistas nos perdemos y somos incapaces de reflexionar e informarnos antes de santificar. Tomemos por caso las informaciones que hoy 13 de marzo de 2011 aparecían en medios de comunicación no japoneses al mediodía acerca de los ‘problemas’ de una planta nuclear en Onagawa. A las 1335 CET la Agencia Internacional de la Energía Atómica  difunde un comunicado en forma de resumen de los acontecimientos relacionados con la seguridad nuclear (teniendo en cuenta que el día se acaba en Japón). Alguna agencia de noticias toma el comunicado como una información inmediata y publica que hay una ‘nueva’ alarma nuclear. Pero en realidad no hay alarma, puesto que la información, no sólo había aparecido siete horas antes en los medios de comunicación japoneses, sino que había sido matizada horas después. Pero los medios, ávidos de los último, difunden la información. Y, de nuevo, extienden la impresión de alarma.


La precaución estudiada de los japoneses se ha vuelto alarmismo fuera de Japón en donde, ya por desconocimiento del idioma o por rutinas de trabajo mal adquiridas, es más noticia la no-noticia que la realidad. A cientos de kilómetros de la central de Fukushima, Tokio no padece riesgo de contaminación nuclear. Lo ha repetido el primer ministro y también su séquito de portavoces. No obstante, en esta alarma fabricada, varios países han pedido a sus ciudadanos que no viajen a Japón (¿incluso al sur? por esa misma regla no deberían visitar partes de Rusia, más cercanas a la central que algunas islas de Japón).

¿Y en medio de esa alarma nuclear qué cuentan los medios japoneses?

La noción de periodismo como ‘servicio público’ está profundamente instaurada entre la profesión en Japón. La televisión pública NHK llena sus pantallas de información sobre desaparecidos, manda mensajes de alerta en múltiples idiomas e informa, por ejemplo, de los bancos que siguen abiertos para que los ciudadanos vayan a retirar sus ahorros. No sólo la cadena pública, también las comerciales y a veces sensacionalistas cadenas privadas insisten en medidas preventivas para la población. Ante un aviso de terremoto, los presentadores, inmóviles, repiten una vez y otra un mensaje: “busquen un sitio cubierto, escóndanse debajo de sillas o mesas y busquen un sitio seguro”. Por ese motivo, los periódicos y televisiones de Japón, a veces excesivamente cautelosos con la información, también cabe decirlo, cuando los ‘grandes medios’ como la BBC o El País hablaban de la ‘alarma nuclear’, preferían contar al país que mañana lunes habrá cortes de electricidad. No hay alarma, sino precaución: el país quiere evitar un colapso de toda la red eléctrica y, para evitarlo, toma medidas preventivas.

El alarmismo, la magnificación de la realidad no pueden ser el arma del periodista para atraer más atención. Sí que lo tendrían que ser la reflexión y el análisis.